Un crit a Palau-sator
Aquesta és la petita i dramàtica història d’un mural, potser massa agosarat, d’un capellà entre utòpic i confiat, i d’un artista amb idees clares, cultes i compromeses. D’un poble humiliat i d’un país aixafat i esclafat per uns brivalls inflats pel poder de les armes. Però el crit del Crist de l’absis de la petita església de Palau, i el de tot aquell que vol una altra mena de societat, ressona i ressonarà a través del temps i dels pobles humiliats. El nostre país ha aixecat el cap i pot respirar més o menys, però queden altres pobles, altres països on convé que ressoni un altre crit molt més fort i molt més vigorós. Ahir érem nosaltres, avui queden molts països a l’Amèrica central, a l’Àsia i a l’Àfrica, on les botes dels escamots imperen amb traïdoria i amb despotisme, aixafant persones, cultures, i tota classe de drets. Arreu del món, i a Europa, el continent civilitzat per excel·lència, s’albiren boires i tufeja un aire carregat de malastrugança. Tant de bo no aixequin les orelles els ‘guerrilleros’ entre nosaltres amb pretensions de domini i devastació. És per això que volem que se senti altra vegada aquell gran crit.
Nicolau Moncunill i Cirac. Un crit a Palau-sator. Publicacions Alt Camp, 1994.
Més enllà de l’anècdota del mural de Palau-sator, presa fàcil per a buscadors de sensacionalismes, hi ha el sentit pregon de l’obra que Bosch Martí ha realitzat amb un encert artístic discutible, però amb una innegable oportunitat històrico-sociològica.
Amb un acusat rigor testimonial, amb un estil deliberadament o involuntàriament ‘naïf’, Bosch Martí ha escrit sobre l’absis de la petita església un vast resum històric i a la vegada una objectiva crònica del temps que vivim. Més que l’estil ens interessa el to d’aquesta obra. Podia ser tendenciosa, partidista, pamfletària, i sens dubte n’hi haurà que la interpretaran així. Podia reflectir en tot el compromís la ideologia personal del seu autor. Però Bosch Martí s’ha lliurat a una tasca d’honestedat i de transparència, i s’ha instal·lat voluntàriament en una línia objectiva, de senzill reportatge popular, amb desig desmitificador i autocrític, però amb una postura de comprensió que fa del seu mural una obra oberta, de significació plural, capaç de tota mena d’interpretacions cristianes i humanes. Es poden distingir sense esforç en la pintura dos significats: un d’immediat i gairebé periodístic; i l’altre, mediat, al·legòric, enriquit amb una simbologia universal. Els dos significats es barregen i s’encreuen.
1. Crist – 2. La font de Palau-sator – 3. La sardana – 4. Pagesos de l’Empordanet – 5. L’Abat Oliva – 6. Guifré el Pilós – 7. Ramon Llull – 8. Mn. Jacint Verdaguer – 9. Salvador Espriu – 10. Pompeu Fabra – 11. Cardenal Vidal i Barraquer – 12. Abat Escarré – 13. Theilard de Chardin – 14. Aristòtil – 15. Galileu Galilei – 16. Sant Tomàs d’Aquino – 17. El Sant Ofici – 18. Condorcet – 19. Pasteur – 20. Joan XXIII – 21. Hitler – 22. Reis i personatges absolutistes – 23. John F. Kennedy – 24. Martin L. King – 25. Gandhi – 26. Camilo Torres – 27. ‘Che’ Guevara – 28. Fidel Castro – 29. Dones del Tercer Món.
Al voltant de l’altar, sobre uns ocres enlluernadors, s’obre el panorama de l’Empordanet: presència del paisatge, del poble que treballa, dels pagesos que seguen els camps amb la suor del seu front. Al bell mig, tot voltant la font de la plaça, símbol de la riquesa del poble, la sardana dibuixa amb la seva rodona la solidaritat d’un país que ‘Estima i avança donant-se les mans’.
Al cim de la volta, sobre els blaus siderals, la sardana es repeteix en una teoria de rostres il·lustres, fites importants de la història del país, des de l’Abat Oliba fins a l’Abat Escarré, presidits en el centre per la figura encara viva i ja simbòlica de Salvador Espriu.
A dreta i esquerra, els dos nuclis del retaule. A l’esquerra, com en un còmic, el perfil i la mà de Teilhard de Chardin expliquen sense paraules l’evolució humana a través de la història. Aristòtil, pensatiu, representa el món de l’antiguitat i té com a contrapunt, front per front, Sant Tomàs d’Aquino. Damunt la foscor de l’Edat Mitjana, una figura episcopal evoca el Sant Ofici, el jerarquisme, el poder temporal de l’Església… Tot davant, Galileu aixeca la bola del món en un gest triomfant d’home del Renaixement. Al seu costat, l’enciclopedista Condorcet proclama els Drets de la Revolució Francesa. Les dretes columnes de Grècia cauen i s’esmicolen: aviat seran pols i àtoms sobre la testa de Pasteur, en qui es resumeix el progrés de la tècnica de la ciència i la investigació. I Joan XXIII, finalment, obre els braços i mira cap al Crist assumint amb el seu gest immortal tota la història humana.
A l’altra banda, la silueta d’Hitler ens introdueix de cop a la visió de la injustícia, de la violència i de l’opressió. Sobre el cercle, s’alcen les àguiles de l’imperialisme, els corbs de la repressió, les testes embarretades o coronades dels grans absolutistes. A dins, els oprimits passen el seu calvari. John F. Kennedy i Martin L. King moren amb un gest idèntic de braços oberts, mentre s’endevina al fons l’ombra d’un altra víctima: Gandhi. Després dels pacifistes vénen els que s’han defensat i que, no obstant, també han mort en la lluita: ‘Che’ Guevara i Camilo Torres. Per damunt d’ells, Fidel Castro, única figura viva de l’escena, aixeca la gran pedra de la revolució. I unes dones, amb els fills famèlics en braços, llancen vers el Crist el crit desesperat del Tercer Món.
Els dos laterals, doncs, conflueixen en el Crist que, dempeus sobre el paisatge del poble, constitueix el centre de l’obra. No clavat, sinó recolzat en la creu com en el tron de la seva força, aquest Crist amb pantalons de vellut i cos de llenyataire de l’Empordanet aixeca els braços i respon amb una imprecació a l’espectacle que el volta. Lluny de la tradició iconogràfica dels Cristos pacients, aquest és el Crist que reclama la justícia del seu Pare i dels homes.
La mirada de l’espectador queda finalment corpresa per aquesta imatge punyent: és l’impacte definitiu i, alhora, la gran incomoditat del mural de Palau-sator. Fins aquí, cadascú pot interpretar-lo com vulgui i donar-li el sentit que més li plagui. En aquest punt, sembla trencar-se inevitablement la desitjada objectivitat de l’artista. Més enllà de l’anècdota, ens quedarà a la memòria aquella boca oberta, aquell gran crit.
NARCÍS-JORDI ARAGÓ. Revista ‘Presència’, 2 d’agost de 1969.
No cal dir que fórem tant el pintor com jo estretament vigilats, amb tota seguretat, per la policia secreta, a requeriment d’en Pérez Vinyeta, Capità General de Barcelona per aquells temps. També les veus de l’ultradreta es feren sentir a través de ‘Fuerza Nueva’, ‘Qué pasa’ i ‘El Cruzado Español’, que urgien la ràpida i immediata desaparició del mural.
Dos o tres dies abans dels dramàtics fets vaig rebre una comunicació telefònica, per la qual se’ns demanava que, el dia 4 de febrer, el pintor i jo ens dignéssim ensenyar i explicar el contingut del mural a un grup d’estudiants de Belles Arts de Barcelona, interessats en tot el que fos art innovador. No malpensàrem, ni en Lluís ni jo, de la més que normal i lògica proposta, i que, pel darrera, se’ns preparés la trampa de l’agressió. Encantats de la vida, preparàrem el ‘feliç’ esdeveniment. A mitja tarda del dia fatal, en Lluís era ja a Palau. Era un dia gèlid, la tramuntana bufava fort i un cel llis i clar donava la lluminositat diàfana, tan característica de l’Empordà. El poble estava desert, ja que, pel fred intens, ningú no gosava rondar pels carrers, sacsejats per la ventada. Passaven els quarts i les hores i mai no acabaven d’arribar els visitants anunciats. Un petit baf s’escapava de l’abundosa font del mig de la plaça que era escampat ràpidament, foragitat per l’impuls del fort oreig. Començava a fosquejar, alguna que altra vaca anava a abeurar abans d’ésser munyida. Poc després, tot restava en la màxima solitud, només els bruels i llargs xiulets de la tramuntana feien d’acompanyament als últims raigs solars. Ja quasi fosc del tot, ens decidírem anar a La Bisbal amb el 2 CV per tal de poder-los guiar, en cas que s’haguessin extraviat. De retorn, ja ben fosc, cap a Palau, veiérem ja a prop de Canapost, tres cotxes, un d’ells un Dophine amb matrícula de SS, que es dirigien cap al poble. Convençuts que els havíem localitzat, els seguírem i arribàrem conjuntament cap a les set del vespre. Els llums dels carrers eren parcs i donaven un claror ben trista. Només se sentia el bruel i les successives bufarades de l’aire enfutismat que aixecava la pols dels carrers sense asfaltar. Aparcàrem, al costat mateix de l’Església, els tres cotxes dels visitants i el meu.
A la porta, me’n vaig adonar que em faltava la clau per poder obrir. Vaig observar, al mateix temps, els individus que ens voltaven a punt d’entrar. Vaig veure que no tots eren joves i, sense mal pensar, ho vaig atribuir que podien ser algun professor o parent dels estudiants. Un d’ells portava un escut amb les quatre barres a la solapa, cosa que em donà certa confiança i vaig deduir, és clar que erròniament, que eren gent més aviat arrelats al país. En tornar de la rectoria, on tenia la clau, vaig veur que un d’ells era dins del meu cotxe regirant-lo amb una llanterna. Tot i amb això no me’n vaig malfiar, però sí que em va estranyar. Una vegada oberta la porta del temple, ens introduírem a la nau i en Bosch Martí començà la seva versió del mural, el qual, refiat i amb la bona fe que eren gent jove i compromesa en el món de l’art, els glossà el mural amb una interpretació força progressista per aquells temps. Ens demanaren si podien fumar, cosa força fora de lloc, però donat els aires progressistes que nosaltres interpretàvem de les seves propostes, els deixàrem en llibertat perquè fessin el que bonament els semblés. Durant l’explicació, alguns d’ells feien veure que prenien apunts amb uns folis que tenien a la mà, això ens donà encara més confiança. Jo era al costat de l’Evangeli i en Lluís al de l’Epístola, quan, al mig de la seva perorata, se sentí una veu forta i greu que cridà ‘A ellos’. Llavors ho vaig veure clar, les forces de la repressió més brutes, més bàrbares i més incultes de l’Espanya negra i carca, ens rodejaven i ens agredien. Vaig tenir por, no desitjo a ningú que passi en la seva vida per un tràngol semblant. He odiat la violència, però mai ningú no es pot fer idea cabal d’una cosa, fins que no ho sofreix en la pròpia carn.
Quatre o cinc se’m tiraren a sobre, em colpejaren, em trencaren les ulleres i em tiraren a terra davant mateix de l’altar major. La meva reacció al moment fou de recriminació del fet, i els vaig dir textualment que ‘amb fets d’aquella mena, no convencerien a ningú’. M’amenaçaren amb una pistola i amb una cigarreta encesa dirigida cap als ulls em digueren que, si deia res més o si cridava, me’ls cremarien. Llavors, intimidat, vaig restar quiet. Em taparen els ulls i la boca amb un esparadrap ample donant dues voltes al cap. M’aixecaren i em feren seure al primer banc i m’hi lligaren, no pas molt fort. Mentre una olor forta com de tinta d’impremta, prou coneguda per mi, impregnava les meves narius. Crits de ‘Viva Cristo Rey’, ‘Kaput’, ‘Abajo los herejes’ se succeïren en el transcurs dels fets. Els cops, amb tot, no pararen; encara que és digne de destacar que un d’ells em deia de tant en tant: ‘Padre, yo he venido a la fuerza, a mí me han obligado’. Veritablement em féu molta pena, tot i que jo li vaig rebutjar tota mostra d’agraïment o de comprensió. Em consta que poc després, un guàrdia civil a Barcelona va ésser atès per un capellà amic meu, d’una forta crisi, i que digué que el forçaren a anar a Palau ‘a agredir al cura’.
No tinc ni la menor idea del temps que transcorregué durant tot el dramàtic succés. Al final, em colpejaren fortament com per comiat, i sentí com si s’arrepleguessin al fons de l’església, i aleshores cridaren unes consignes rituals, i la mateixa veu que digué ‘a ellos’ s’expressà en veu alta, no sé pas si dirigida a nosaltres o a algú d’ells mateixos: ‘Ahora avisad a la guardia civil’. Despanyaren la vella i grossa porta d’entrada al temple i s’esfumaren.
Tot quedà en silenci. Només la forta olor de la tinta i el brogit de la tramuntana donaven l’alerta que era viu, i que la tempesta ja havia passat. No tenia cap os trencat, el coll i el cap em feien mal, em rajava sang pel nas, els lligams eren fluixos i fàcilment me’n vaig poder desfer. Em vaig treure, com vaig poder, l’esperadrap dels ulls i boca, i vaig poder contemplar l’obra ben acabada dels ‘Guerrilleros de Cristo Rey’: unes llargues taques negres i vermelles embrutien l’absis; el llibre dels documents del Vaticà II, que tenia sempre sobre l’altar, no hi era; allà a la dreta, a en Lluís, mig caragolat sobre el banc, li havien fet més mal que a mi. Es veu que encara hi havia privilegis amb el clero. Tenia tot de marques ensangonades al voltant del cap, i estava mig desmaiat. El vaig agafar com vaig poder, li vaig treure els esparadraps, el vaig deslligar i el vaig treure de l’església sense donar-li temps per contemplar l’obra vandàlica.
Em vaig adonar que em faltava la cartera amb tots els documents: DNI, carnet de conduir, unes pessetes i targes d’amics coneguts al País Basc. Després en Lluís em digué que a ell també la hi havien sostret. La bufanda tirant a vermellosa a algú d’ells li devia haver fet goig, i les ulleres ben trencades. El cotxe me’l respectaren. Cosa important, ja que per a mi era una eina de desplaçament completament imprescindible.
Una vegada a l’aire lliure, ens dirigírem a la primera casa de confiança, i que tant ens havien acollit. A can Riembau estaven sopant tranquil·lament sense sospitar, ni a la més mínima, el drama que a pocs metres s’estava succeint. L’ensurt i la basarda que tingueren fou indescriptible. Encara avui es recorden de l’esglai rebut d’ara fa vint-i-cinc anys, sobretot l’avi, avui ja traspassat. Tingueren feina per retornar-lo. Ens assistiren com pogueren, amb amabilitat i cordialitat admirables.
Nicolau Moncunill i Cirac. Un crit a Palau-sator, Publicacions Alt Camp, 1994.